Cap a fer realitat el mínim denominador comú al 2010

El catalanisme del segle XXI

Quin mínim comú denominador per Catalunya?

Estem en un moment històric clau. Ara toca. Ara toca existir com a nació. Els propers 10 anys han d'esdevenir determinants. Tampoc cal fer tremendisme amb el "o ara o mai", o el "o tot o no res".

Davant la imminent sentència del Tribunal Constitucional ens fa gràcia que el sector tolerant i dialogant del nacionalisme espanyol (aquell que escriu articles d'opinió al diari El Pais, el composat per sociòlegs i politòlegs com Antonio Elorza o Gil Calvo) proclami que "sí que es pot acceptar que l'Estatut afirmi que Catalunya és una nació -com va fer la nació de Canadà amb la nació de Quebec-, sempre i quan això no comporti el reconeixement de l'exercici d'uns drets nacionals, com són el dret a la secessió (poder convocar un referèndum per la sobirania), o el dret a tenir una selecció oficial-nacional de futbol."

Nosaltres ens preguntem: Aleshores de què serviria que ens reconegueren com a nació?

Nosaltres som les primeres persones en estar saturades de les terminologies abstractes, de les "essències pàtries", dels símbols i de les identitats. Però també estem saturades de l'autogovern (sense obviar-lo), aquest ha estat positiu i cabdal als darrers 30 anys. Sap greu de reconèixer que d'alguna manera l'autogovern ha estat com un autoengany, com dir-nos "a manca d'un reconeixement nacional, només ens queda centrar-nos en les competències -sanitat i ensenyament- i en els Mossos d'Esquadra-policia autonòmica".

Volem drets nacionals !

És senzill. El nostre mínim denominador comú es diu catalanisme. I no fem cap debat identitari.

Preguntes i respostes pertinents:
Qui és catalanista?
Una persona catalanista és la persona que, en tant que creu que Catalunya és una nació, conseqüentment exigeix uns drets nacionals irrenunciables i inalienables per Catalunya (això no és buscar enemics interiors o exteriors, ni anar contra ningú, com constantment repeteixen els nacionalistes espanyols -els únics nacionalistes-)

Una persona catalanista a l'any 1978 hagués pogut votar la constitució espanyola?
Evidentment que sí, I també hauria pogut votar-hi en contra. O abstenir-se. (si fa no fa, com al darrer referèndum sobre l'Estatut retallat). Cal ser conscients que va significar un moment històric clau després de 50 anys traumàtics. Calia obrir les portes a la democràcia, les llibertats i la pau al territori espanyol. Procurar i promoure que es madurés cap a la divisió de poders (legislatiu, executiu, judicial) i cap al reconeixement de la plurinacionalitat.

Una persona catalanista l'any 2010 pot trobar-se comòde amb aquesta mateixa constitució de 1978?
Evidentment que no, i en tota circumstància. 32 anys després cal superar un marc legal caducat, obsolet i encara nacionalista ("només la nació es Espanya, la resta només són autonomies o nacionalitats -s'ha vist definitivament que nacionalitat no vol dir res-"). La constitució no permet que el Parlament de Catalunya exerceixi cap dret nacional-territorial bàsic (concert econòmic, gestió d'aeroports i infraestructures, referèndum per la sobirania, selecció oficial de futbol i d'altres).

És senzill, diguem-li catalanisme.
És senzill, diguem-li drets nacionals

Només cal que molta gent que es diu catalanista i que no ho és ("Al loro !! Que no estamos tan mal !"... No perdem mai el sentit de l'humor) abandonin l'autonomisme constitucionalista i l'ambigüitat nacional. Només cal que els montillas, roques junyent, zaragozas i durans lleida se sumin a la majoria catalanista que mica en mica s'està consolidant per a -valgui la redundànica- esdevenir cívicament majoritària a casa nostra -si és que hi ha cases d'algú-.

Vocabulari aclaridor:
No es pot ser catalanista i constitucionalista alhora. És antitètic.
Sobiranista i independentista és el mateix. Una persona sobiranista no és una independentista gradual, en cap cas. Un sobiranista gradual és un independentista gradual.
Nosaltres preferim dir sobiranista, creiem que és més politicament correcte.
Si que es pot ser autoderminacionista i no sobiranista, és voler tenir drets nacionals però sense voler la sobirania.
Dret al referèndum nacional, dret a la sobirania, dret a decidir, són el mateix. Nosaltres preferim anomenar-ho dret a la sobirania ja que dret a decidir té molts significats.